En el seu sentit més ampli, el meu treball té a veure amb la incapacitat del ésser humà per a identificar-se en les estructures que ha anat creant. El sentiment de pèrdua o no adequació davant aquestes estructures (anomenem-les cultura, entorn, societat o altres) mouen a l'home a interpretar el món i a interpretar-se a si mateix de manera constant i intuïtiva per a intentar inserir-se en elles.

Aquest acte fútil modifica la destinació de les persones. Contemplo aquest acte com un fet de gran bellesa. En el meu treball utilitzo elements fabricats per l'home, habitats per l'home, o bé elements que han ajudat a construir-se una idea de si mateix i del que el món és.

Acostumo a desmembrar i reconstruir aquests elements. La distància entre l'objecte original i el nou objecte, sovint disfuncional, actua com a reflex d'aquell espai que dista entre l'ésser original i la persona, entre les estructures col·lectives i la nostra limitada adaptació o identificació amb elles. El nou objecte sol expressar la pèrdua de la persona i, davant això, la seva necessitat de sostenir-se en peu encara que només sigui per a constatar que en essència un conserva encara allò que li va ser donat i que significa que encara ÉS.

Això explica una certa obsessió pel tema de l'ordre (ordenar és el requisit previ a interpretar), i que  la majoria de les accions portades a terme en el meu treball siguin fútils en unes ocasions, o presentin als elements emprats en situació d'equilibri o de precarietat. Una futilitat o precarietat que no obstant, intento, produeixi ecos de la bellesa que tanca l'acte reiterat de la pèrdua i de la autoafirmació.